Estrès i diabetis

Diabetes, bomba de insulina y otras cosas de la vida cotidiana: Estrès:

L’activació emocional en resposta a l’estrès es considera un dels factors més implicats en la desestabilització de la diabetes.

El nivell d’estrès d’una persona està determinat pel resultat de la valoració que fa en relació a les demandes de la situació i els recursos que ell creu que té. Es a dir, l’estrès davant d’una situació determinada dependrà de si la valoro com un dany o amenaça i si a més a més penso que tinc les habilitats o recursos necessaris per afrontar-la.

Quina influència té l’estrès a la glucèmia?

L’estrès pot actuar a la glucèmia mitjançant un efecte directe o indirecta.

De forma directa mitjançant la mobilització d’hormones contrarreguladores, com l’adrenalina i el cortisol. Hi ha investigacions que parlen d’un augment de glucosa entre un 1.9% i un 38% en persones amb diabetes no insulinodependents. En el cas dels pacients insulinodependents es troben diferències en la vulnerabilitat metabòlica a l’estrès, valorant-se la incidència d’altres factors mediadors (diferències metabòliques i psicològiques, característiques dels estímuls estressants...).

Alguns dels factors mediadors psicològics son els processos i valoració dels estressors, les estratègies d’autocontrol utilitzades i presentar un patró de conducta tipus A, entre d’altres.

A nivell de característiques de l’estímul estressor, la reacció és diferent en funció si es tracta d’un estímul passiu (preocupació, mirar un peli violenta) o actiu (ira), sent els estressors actius el que influeixen més en els canvis en els nivells de glucosa.

Un altra característica important de l’estressor és que sigui positiu o negatiu. Els estressors negatius correlacionen positivament amb els nivells de glucosa, es a dir, a més estressors negatius més hiperglucèmia.

De forma indirecta mitjançant el seu impacte en les conductes d’adherència terapèutica. L’impacte està relacionat amb la resposta que donem front l’estrès. Hi ha moltes formes de fer front a situacions d’estrès. Una forma de classificar-les és:

• Estratègies actives (centrat en el problema): parlar amb un professional, informar-se del problema, pensar possibles solucions, parlar amb un amic o la família, fer un plan d’acció...
• Estratègies d’evitació (centrat en l’emoció): menjar, fumar, beure, esperar un miracle, deixar passar el temps, dormir més de l’habitual, abandonar el tractament, evitar persones o situacions problemàtiques...

L’ús d’estratègies d’evitació està relacionat amb la no adherència terapèutica. A més a més la no adherència pot comportar minimitzar la malaltia: si no em controlo, no ser quin nivell de glucosa tinc i així minimitzo els problemes associats (per exemple no poder anar al gimnàs, menjar el que vull...).

L’estil d’afrontament centrat en el problema afavoreix l’adherència terapèutica, la resolució de problemes i facilita els canvis conductuals.



Psicologia i PIR por Olga Pérez Pérez se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.